L’Àngels Ribé té el tarannà inclassificable dels catalans que han viscut molts anys a l’estranger. Com a Miró, com a Calders, com a tants d’altres, aquesta experiència li ha servit per aprendre a destriar el gra de la palla de certs tics nacionals, siguin costaners, muntanyencs, o de terra endins, i per pujar les branques d’un arbre imaginari (cada artista té el seu) per poder, des de dalt, albirar panorames més amplis, més despullats, més desprovistos d’aquells detalls que tant distreuen.

Ara l’Àngels ha preparat una exposició molt personal i allunyada de la consagració museística per al nou emplaçament de la galeria Palmadotze. És una exposició repartida en diferents espais de caire divers, cadascun amb les seves peculiaritats. L’Àngels, però, amb un conjunt d’obra que combina treballs recents amb treballs més antics, ha aconseguit connectar aquests espais i crear un recorregut que no té començament ni final. No té narrativa: hi és tot a tot arreu i al mateix temps hi ha àmbits, hi ha moments, estacions.